L’Ateneu El Lauro, conegut popularment com «el Casino», ha estat la societat recreativa amb més transcendència en la vida associativa selvatana. Des de la seva fundació, l’any 1878, va articular la majoria d’activitats culturals de la vila al llarg del segle XX.

Paraules clau: associacionisme, segle XIX, segle XX.

Els nous espais de sociabilitat: casinos i cafès

Al segle XIX, una manera de socialitzar era a través dels casinos i els cafès. Allà es llegien diaris i es feia tertúlia política. A la Selva, la presència d’aquest tipus d’entitats es va donar a partir de 1861 amb el Casino Silvense i el Casino Artesano. Però amb els anys en van sorgir d’altres, com La Tranquilidad, el 1866.

L’Ateneu El Lauro

El 1878 va néixer l’Ateneu El Lauro, que recollia el testimoni de les primeres entitats recreatives. El seu objectiu era oferir als seus socis un espai on distreure’s i llegir l’actualitat política a través de la premsa. Al seu voltant es van començar a constituir diferents agrupacions corals i musicals, però també de còmiques, com El Pensil.

Consolidació i desavinences dins del Casino

Durant la segona dècada del segle XX, l’Ateneu va començar a consolidar-se com a entitat vertebradora de la Selva. El nombre de socis va augmentar i això va generar desavinences entre alguns socis i el grup dirigent, de perfil conservador i vinculat amb el poder local: l’Ajuntament i el Sindicat Agrícola. De l’escissió del sector opositor en va néixer la Defensa Agrària, on van confluir els sectors contraris al poder local. Amb la proclamació de la Segona República, el 1931, l’Ateneu es va mantenir en els postulats conservadors amb els quals havia nascut, mentre que la Defensa Agrària es va vincular amb els del republicanisme, el catalanisme i l’obrerisme. El 1936, amb el cop d’estat i la revolució posterior, l’Ateneu va ser confiscat i convertit en seu de l’Escola Nova Unificada i del Socors Roig Internacional.

L’Ateneu durant el franquisme: d’instrument del règim a nucli de la lluita antifranquista

Durant els primers anys de la dictadura franquista, l’Ateneu va ser un instrument per transmetre els valors nacionalcatòlics del nou règim. Tanmateix, l’entitat va continuar oferint diferents espectacles. A la dècada de 1970, una nova generació va agafar les regnes de l’entitat oferint recitals vinculats a la Nova Cançó o la celebració del Congrés de Cultura Catalana, l’agost de 1977. Seguint aquesta dinàmica, i amb una intensa activitat política, l’Ateneu va acollir diferents mítings dels dirigents dels líders de les principals forces antifranquistes catalanes.

Durant al dècada de 1980 i 1990 l’Ateneu va continuar sent una entitat oberta al poble i oferia la seva sala d’espectacles per als esdeveniments populars que ho desitgessin. Però, tot i que la projecció de cinema va continuar un temps i un grup de socis mantenen encara viva l’entitat, amb l’entrada al segle XXI l’Ateneu va deixar de ser l’instrument socialitzador que havia estat durant més d’un segle.