L’ermita de Sant Pere està situada en un dels primers turons de la muntanya del Puig d’en Cama i és un excel·lent mirador del Camp de Tarragona. L’han precedit una ermita romànica (s. XIII) i una altra de renaixentista (s. XVI). L’actual ermita data de la dècada de 1870 i es va reformar després de ser utilitzada com a talaia per napoleònics, isabelins i carlins durant el primer terç del segle XIX.

Paraules clau: ermita, romànic, Renaixement, edat mitjana, segle XIX.

L’ermita

L’ermita de Sant Pere s’ha refet en diverses ocasions a causa del seu mal estat de conservació. L’ermita original data de mitjan segle XIII, era d’estil romànic i de dimensions més grans. A més estava acompanyada d’una casa annexa on hi habitaven els ermitans i els donats, que s’encarregaven del manteniment del culte i de les terres adscrites a l’ermita. Una de les reformes més importants va ser la de 1588, sota l’observació de Pere Blai (1553-1620) i que, segons alguns autors, seguiria les traces renaixentistes pròpies de l’època. Finalment, l’última intervenció es va produir al llarg del segle XIX i es va donar per acabada en la dècada de 1870.

La talaia del Camp

La posició privilegiada de l’ermita com a mirador del Camp i primer baluard de les muntanyes de la serra de la Mussara ha estat un factor determinant per a algunes campanyes militars. Durant la Guerra del Francès (1808-1814), els napoleònics van ocupar l’ermita i la van adaptar a les necessitats bèl·liques. Van fer construir-hi espitlleres i paraments per tal de defensar-se dels atacs. No obstant això, els francesos no van ser els únics en ocupar militarment l’ermita. Durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) s’hi van continuar produint enfrontaments entre els partidaris d’Isabel II (1830-1904) i Carles V (1788-1855).